Durant l’edat moderna una de les grans preocupacions dels
arquitectes va ser la permanència del temps en les seves obres. La connexió del
passat amb els seus projectes era constant; s’havien educat la majoria d’ells
amb unes bases clàssiques i pretenien fer un canvi en la visió d’aquesta art.
Aquest fet va ser degut a una evolució socioeconòmica en que les inquietuds,
els nous materials i els nous recursos feien que volguessin abastir molt més.
És així com es van oposar als historicismes i es van dedicar a analitzar el
temps des d’un altre perspectiva: el present. Per tant, entenien que havien de
projectar per les necessitats i voluntats del moment, però focalitzaven la seva
atenció a no repetir tota aquella arquitectura passada, sobrecarregada amb
ornaments inútils, o sense tenir en compte l’usuari.
"Jeanneret llegaría a considerar esos años pasados como el equivalente a una educación universitaria en la que había reunido técnicas, reflexiones, principios e impresiones que le ayudarían a definir su propio camino"
Le corbusier, Una arquitectura para el hombre.
EL SXXI és el recull de totes aquelles reflexions. Els
arquitectes pretenen projectar d’una manera més subjectiva; dins de cada
programa i amb els seus límits, cadascú tria en quins eixos guiar-se: el
benestar de l’usuari, l’optimització, la reutilització, la innovació,... però
ja no existeix aquella preocupació pel que no s’ha de seguir com si fos una
norma fonamental. Cadascú amb les preexistències establertes s’ha creat un
sentiment crític que pot desenvolupar alhora de projectar.
"Interactuar con lo que nos rodea, en la actual sociedad de las comunicaciones, el consumo y la información, es para el ciudadano del siglo XXI una necesidad antes que una opción. Por consiguiente, no es de extrañar que la arquitectura de este milenio se deje arrastrar por idénticos deseos de publicidad, interrelación y comunicación. A ello hay que unir su inevitable necesidad de habitabilidad, que ha de hacerla útil y práctica por encima de otros condicionantes."
En els últims dies, reaccions com les de Frank Gehry ens donen a entendre si potser ha arribat l’hora de valorar si el que s’està duent a terme es una cosa innovadora contextualitzada en el temps que ens pertoca o s’està projectant una part massa descarnada de l’arquitectura basada en el consum.
No hay comentarios:
Publicar un comentario